Us posem aquí tota la informació de la exposició per si voleu compartir-la.
A finals del segle XIX i inicis del segle XX, Barcelona estava en plena efervescència. El Paral·lel era la gran avinguda, l´epicentre de tot allò que bullia a la ciutat.
Al no participar en la primera guerra mundial, Barcelona es va convertir en la gran capital d´Europa i el Paral·lel, amb els seus més de mil de llocs d´entreteniment, en el Broadway europeu.
Els efectes visuals (ombres animades, calidoscopis, llanternes màgiques), van estar sempre presents a les carpes ambulants.
En arribar el cinema van néixer els Cinematògrafs, ambulants i estables. Les primeres sessions de cinema compartien escenari amb espectacles de varietats. De mica en mica van prendre protagonisme fins que en arribar el cinema sonor ja van ser la gran atracció.
Paral·lelament es va anar formant una industria, i de la mà de pioners com Fructuós Gelabert, a principis de segle, van néixer estudis, però d’existència efímera.
Fins que el 1931-32, amb el naixement dels Estudis Orphea i Trilla, els primers estudis de cinema sonor, Barcelona es va transformar en la capital capdavantera del món del cinema a Espanya.
El Paral·lel, per altre part, sempre va ser l´avinguda amb més cinemes i teatres de la ciutat.
Aquesta exposició vol ser un viatge sentimental i divulgatiu, i a la vegada un homenatge a totes aquelles sales i estudis de producció i a totes les persones que van contribuir a crear un món d’il·lusions, emocions i diversió a varies generacions.
Per les generacions de postguerra, especialment, el cinema va ser una finestra oberta al món.
ESTUDIS ORPHEA (1932-62)
Els grans Estudis Orphea, es van ubicar a Montjuïc al Palau de la Química (construït per a la Exposició Universal del 1929, i al costat del Poble Espanyol). Ocupaven una superfície total de gairebé 4.500 metres quadrats. El seu interior comptava amb dos grans platós ambdós aïllats acústicament i separats per un vestíbul (1350 i 1050 metres quadrats, respectivament). A més el més gran tenia una piscina per a gravacions submarines de 3 metros de profunditat. Hi havia una sala de muntatge amb moviola, magatzems de vestuaris i decoració i camerinos.
Van néixer amb l´esclat del cinema sonor i van morir ja molt deteriorats desprès d´un incendi mai no aclarit.
Els seus fundadors van ser els directors i productors Francisco Elías, espanyol, i Camile Lemoine, francés. Es rodaven versions per a Espanya i per a França, amb diferents repartiments estel·lars. La darrera pel·lícula, just abans d´esclatar la guerra va ser María de la O, protagonitzada per la gran Carmen Amaya.
Van ser els primers estudis de cinema a l´estat espanyol. De 1933 a 1935 es van rodar 21 pel·lícules sonores, entre elles el primer llargmetratge parlat íntegrament en català, El cafè de la Marina.
Durant la Guerra Civil van ser confiscats per la CNT i van patir forces desperfectes. Passada la guerra van ser recuperats per la propietat privada, però sense possibilitat d´invertir en nous materials i infraestructures. Van anar entrant en una progressiva decadència i manca de serveis. Però quedava l´espai de les grans naus que permetien acollir importants rodatges, i l´enginy i la gran capacitat dels seus treballadors i dels tècnics que on no hi havia ho inventaven.
Daniel Aragonés (1907-1996), era enginyer industrial i inventor català considerat pels seus invents un precursor dins del panorama tecnològic cinematogràfic espanyol. Va inventar nous sistemes de revelat i va posar en marxa tots els laboratoris cinematogràfics de Barcelona. Va co-dirigir els estudis fins el 1954 que va marxar a Madrid per crear els laboratoris Fotofilm i seguir amb els seus invents.
Des de 1940 a 1956 es van rodar 150 pel·lícules, no solament produïdes a Barcelona o a Madrid, si no també vingudes d´altres països, estan Parsifal (1951, protagonitzada por la gran ballarina i actriu Ludmilla Tcherina), Muchachas de Bagdad (1952, d´Edgar G. Ulmer, amb Paulette Godard) o la mexicana El rapto de las sabinas (Albert Gout, 1960) i la primera pel.lícula espanyola en color, En un rincón de España (1949), sistema Cinefotocolor. La darrera va ser La bella Lola (1962), amb Sara Montiel.
La nit del 28 d´abril del 1962, un devastador incendi, que tot apunta a que va ser provocat, va destruir totalment els estudis, que ja havien rebut moltes pressions per part de l´Ajuntament, que volia enderrocar-los per ampliar l´espai del Poble Espanyol.
Actualment l´esplanada on van estar els Estudis Orphea es un aparcament d´autobusos i cotxes pels visitants del Poble Espanyol.
l´incendi.
El dijous 26 de maig a les 19.00 hores, amb la cloenda d´aquesta exposició es projectarà el documental
Orphea, el miratge d´una industria (2002), del director independent i documentalista Xavier Juncosa, presentat pel cineasta i director de fotografia, Paco Marín, que va conèixer els estudis de petit, ja que el seu pare hi treballava.
ESTUDIS TRILLA (1931-56)
Van ser uns estudis de doblatge i de sonorització de pel·lícules, construïts per l empresari català i enginyer industrial Abelard Trilla i l´enginyer madrilenys Alfonso de la Riva, sota el nom T.R.E.C.E (Trilla-De la Riva-Estudios Cinematográficos Españoles). Trilla aportava les seves relacions com a promotor de la Radiodifusión Española i Alfonso De la Riva, amb l´ajut del seu germà Jorge, el sistema de la seva invenció Rivaton.
L´any 1931, l´Ajuntament de Barcelona els va cedir el Palau de la Metal·lúrgia, a l´avinguda María Cristina en front de les Fonts de Montjuïc. El 1932 van iniciar els primers doblatges, essent els primers de l´Estat espanyol i sent el locutor Felix de Pomés el primer director de doblatge.
El 1934 va morir Trilla, i les seves accions van passar a mans de la seva dona, Alfonsina Díaz, seguint Alfonso de la Riva com a director. A partir del 1935 també van dedicar-se a alguns rodatges sonors. Els germans Adolfo i Jorge de la Riva que es mantingueren lleials a la República, van haver d’exiliar a México.
A partir del 1940, els estudis es van denominar Trilla-Orphea quan la seva propietària els cedí a Daniel Aragonés i Antoni Pujol directors dels Estudis Orphea, que els van modernitzar i van contractar a tècnics especialitzats. El 1943, acabada la relació amb Orphea segueixen en solitari i del 1948 al 1951 passen a dir-se Trilla-Emisora, col·laborant amb la productora Emisora Films. En aquesta època els estudis disposaven de dos escenaris amb instal·lacions de passarel·les, càmeres, tràvelings de rodes, elevadors, sistema per a transparències, equip de so, dues girafes, una sala de sincronització insonoritzada, mescladors de so, equipament de doblatge, dues sales de projecció i sales de muntatge amb movioles.
Des dels anys 50 l´Ajuntament i la Fira de Mostres pressionaven per que abandonessin els espais. Finalment el 1956 els van expropiar. Aquell últim any es va fer el primer film en scope (sistema Hispanoscope).
El 28 de de novembre del 2018 l´Acadèmia del Cinema Català va retre un puntual homenatge als Estudis Orphea Films i als Estudis Trilla, que es va celebrar al Caixa Fòrum.
L´artista Roc BlackBlock va fer va signar un mural urbà que com es pot observar a la fotografia inferior està molt malmès per la plaga de grafits descontrolats que no han respectat el treball que es va fer.
En l´acte es va projectar un audiovisual de Jordi Morató tot fent un muntatge inèdit construït amb fragments d´arxiu de la Barcelona de l´època i sonoritzat en directe per Kiku Vidal.
Hi va seguir una taula rodona amb els periodistes Montse Virgili i Toni Vall, l´historiador i director de la Filmoteca Esteve Riambau, la directora de càsting Lucy Lenox i la sonorista Amanda Villavieja.
ESTUDIS CINEMATOGRAFICS IFI (1950-1970)
El cineasta Ignacio Ferrés Iquino (Valls 1910-Barcelona 1994), ha estat un dels directors més prolífics del cinema espanyol del segle passat. L´any 1950 va assabentar-se que el saló de ball Amaya, situat al número 106-108 de l´avinguda del Paral·lel, havia tancat i va decidir quedar-se´l. Allí hi va instal·lar uns estudis cinematogràfics amb tres platós, divuit camerinos, una sala de maquillatge i perruqueria, tres oficines de producció, cinc sales de muntatge i una sala de projecció de 10 per 15 metres amb 37 localitats. A més disposava de calefacció a diferencia d´altres estudis existents a Barcelona com els grans estudis Orphea que eren gèlids i poc confortables pels actors i tot els personal que hi treballava. Durant els seus vint anys d´existència els Estudis I.F.I, que també van ser coneguts com els Estudis del Paral·lel, varen viure el rodatge de 74 llargmetratges, 32 curtmetratges, així com escenes de 59 pel·lícules d´altres productores. I.F.I estava format per la lletra inicial del nom i cognom d´Ignasi Ferrés Iquino.
A la façana que donava al Paral·lel, unes vitrines exposaven fotografies de les pel·lícules que s´hi rodaven i de les pel·lícules que eren a punt d´estrenar-se. A l´interior, una escala de cargol conduïa a l´altell on hi havia el despatx del productor i director, des del que es podia veure tot el plató. Els anys seixanta va iniciar una progressiva decadència. A finals de la dècada, la productora d´Iquino passava per serioses dificultats econòmiques, i el solar on hi havia els estudis va ser venut a una Inmobiliaria. Al mateix lloc, s´hi va aixecar el 1973, un nou edifici que als seus baixos acolli una discoteca que al llarg dels temps aniria canviant de nom (Barbarroja, Fannia, Palacio de la Salsa..).
Iquino va ser un personatge peculiar, ambiciós, admirable i picar. Va ser productor i dramaturg de teatre, productor-director-guionista, camera i director de fotografia (abans d´iniciar-se en el cinema va ser un excel.lent fotògraf i també dissenyador-dibuixant i caricaturista). Als seus estudis va muntar un autèntic “star sistems” a l´estil dels estudis hollywoodiencs, a la catalana.
Va muntar una distribuïdora, IFISA, per distribuir les seves pel·lícules, una discogràfica i inclús es va inventar un sistema propi de projecció IFISCOPE.
Va obrir circuits internacionals, va ser pioner en les dobles versions (una per a Espanya i l´altre per l´estranger) i va ser el primer en estrenar una pel·lícula en català a Barcelona, El Judas, de forma puntual, si be ja no li van deixar distribuir més que la versió castellana.
CINEMA AVENIDA
Situat a l´Avinguda del Paral·lel, 180, cantonada Floridablanca i en front a la gasolinera del carrer Lleida. Es va inaugurar amb tots els luxes el setembre del 1930. Va néixer com una sala capdavantera des de la seva concepció arquitectònica, obra de l’arquitecte Germán Rodríguez Arias, fins els seus moderníssims aparells de projecció, equipat amb el sistema de so Western-Elèctric.
En la seva inicial etapa alternava espectacles teatrals i musicals amb el cinema.
Va ser el primer de la cadena de cinemes de Modest Castañé, que també dissenyava els interiors. Es caracteritzaven per que tots començaven per A (Astoria-1934, Atlanta-1945, Alexandra-1949, Alexis-1954, Arcadia-1957). Entre els grans atractius destacava la terrassa que s´habilità la nit del 9 de juliol de 1936, nou dies abans del començament de la Guerra Civil.
Desprès del conflicte bèl·lic el 5 de febrer del 1939 ja reprenia l´activitat amb programació doble i llevat d’alguna exclusiva o d´alguna puntual estrena teatral es va anar decantant pels reestrenes. Les nits d´estiu funcionava la terrassa fins a finals dels anys 50.
Malgrat la seva progressiva decadència l´Avenida va conservar una certa distinció, ajudat pel bell disseny de la sala i les columnes i finestrals a banda i banda de la pantalla.
El 27 de juny de 1971 va tancar definitivament les portes.
Avui en dia es un edifici de vivendes de color negre i d´una estètica no gaire lluminosa, als baixos hi ha dos supermercats i al lateral una botiga força gran dedicada al món caní i als animals de companyia.
Al llarg d´aquesta vorera que pertany al barri de Sant Antoni, hi ha crescut un hotel i tot un seguit de restaurants. Creuada la confluència dels carrers Entença i Tamarit ha obert portes el Restaurant Teatre (abans Tickets) i a la mateixa illa a l´altre encreuament (Rocafort-Manso), hi ha el restaurant Ikewana (fusió cuina japonesa i brasilenya)
CINEMA AMERICA
El Cine Amèrica (Paral·lel, 121) va ser inaugurat l’any 1926, pensat ja com a cinema. Es va situar als baixos d’un edifici de quatre pisos i amb un aforament de 1300 localitats. Durant algun temps i també després de la Guerra Civil s’hi oferien varietés. Va tancar algun temps amb motiu de la guerra i d’algunes reformes. Durant els Fets de Maig s’hi van atrinxerar els anarquistes i durant anys es podien veure els senyals dels impactes dels enfrontaments, a la seva façana.
L’any 1939 va tornar a obrir, reformat. En algunes ocasions, poques, va acollir algunes funcions de teatre. L’any 1964 va tornar a ser restaurat, amb una notable millora de l’acústica.
Abans del seu enderrocament definitiu va oferir algunes sessions de cinema eròtic. A principis dels vuitanta, el 1981, va tancar de forma definitiva, es va enderrocar i actualment hi ha un bloc de pisos.
Els caps de setmana omplia i era habitual que des de l’entrada general, situada al pis de dalt, es llancessin closques de pipa o cacauet cap a la platea.
Si be va complir amb la seva missió com a cinema de reestrena, programació doble i sessió continua, mai va arribar a tenir el caliu d´altres cinemes de la mateixa avinguda.
CINEMA CONDAL
El Cine Condal (Paral·lel, 91) es va inaugurar el 1903 com a Gran Teatre Onofri. Els Onofri eren una família que es dedicava, sobretot, a la pantomima. El gènere ja no tenia l’èxit d’abans i l’empresari, Manuel Suñer, va vendre el local. L’any 1909 es va reformar i va canviar el nom pel de Gran Teatro Condal. A partir de 1911 s’hi va començar a fer cinema i l’any 1916 va tenir els seus primers èxits en aquesta modalitat.
El cinema s’alternava o completava amb varietés, tot i que va acabar per esdevenir tan sols cinema. L’any 1930, pel desembre, es va inaugurar el cinema sonor. Durant els anys quaranta es van tornar a oferir sessions de cinema i varietats. L’any 1969, amb els canvis socials i econòmics, va deixar la modalitat de cinema de barri amb programa doble per oferir algunes estrenes, després que es construïssin els actuals blocs de pisos i s’aterrés l’edifici antic.
Amb el temps el nou cinema, amb platea i un pis, va ser transformat en dos locals separats: a la planta baixa es va instal·lar un bingo, i a la planta alta, l’amfiteatre de la sala, es va instal·lar el teatre: l’amfiteatre va convertir-se en la platea del nou teatre. L’any 1983, els seus propietaris el van transformar de manera definitiva en un espai d’exhibició teatral i pocs anys més tard, el 1992, el Grup Focus es va fer càrrec de la gestió. La línia de programació ha estat diversa, s’hi ha fet un teatre d’entreteniment, amb Joan Pera i Paco Morán, teatre de text, musical, comèdia, fins i tot òpera i sarsuela en alguna ocasió.
La sala actual té 697 seients, situats en una platea inclinada. En els seus inicis disposava de més de dos mil seients. En l’època del cinema popular, en els anys cinquanta, era habitual que passés algun gat per sota dels seients. Tenia una sortida a un negoci de planters, en èpoques de calor s’obria i expliquen que el seu amo, el senyor Barril, elaborava adobs per a plantes amb les moltes clofolles de cacauet que es recollien cada dia. És una gran sort que, amb alts i baixos, continuï actiu i amb una bona i variada programació.
Tenia un cert alè de barraca de fira
Júlia Costa
I un vell sostre pintat amb quadrets de colors.
Passava un aire fresc que feia olor de flors.
S’esmunyia algun gat per sota la cadira.
Viatges i misteris a sis rals la butaca.
Avui una de riure, demà una de plorar.
Comentaris d’escola, mentre que el berenar
Es feia llarg de pa i curt de xocolata.
Una fira de somnis de diumenge a la tarda,
Amb herois alts i rossos que no morien mai,
Amb paisatges pintats i música de ball.
Un món arrecerat, una nova rondalla,
Passions poc arriscades i una almosta d’esglai.
Un raig de sol vençut, damunt de la pantalla.
CINEMA ESPAÑOL
Històric local situat a l’epicentre més artístic del Paral·lel, on hi havia la màxima concentració de teatres i cinemes. Nascut l´abril de 1892, amb més vocació de circ, en uns inicis, i de teatre que de cinema, es el local que ha sofert més transformacions i segueix viu i amb un futur sòlid pel davant. Va ser tancat per un incendi el 21 de maig del 1907, i reobert el 27 de desembre del 1909. Les primeres projeccions cinematogràfiques el maig del 1911.
Conversió en cinema el 17 de desembre del 1939, amb un llarg recorregut com a cinema de programació doble, alguns estrenes i varietats. Els anys 40 va tornar a alternar amb el teatre, els 50 va ser exclusivament cinema i als 60 va tornar a alternar amb el teatre.
Va ser durant un curt temps Teatre Nacional, al final dels 60 i els anys 70 es va consagrar definitivament al teatre. El 1971 va albergar el pioner musical de La Trinca, Trincar i Riure.
Re apertura com la gran discoteca Studio 54. L´any 2000 va albergar el fallit projecte de Restaurant-espectacle Scènic, que va tancar el 2002. Desprès d´una afortunadament avortat de transformar-lo en el gran moblé de la ciutat, l´Ajuntament va adquirir per 11 milions d´euros, adjudicant la gestió, desprès de convocar concurs a la Societat General d´Autors que el va transformar en l´Arteria Paral·lel, però els problemes econòmics i judicials de l´SGAE li van obligar a renunciar el 2013. De nou un concurs públic, passant a mans de la promotora de concerts The Project, amb la complicitat de les productores televisiva El Terrat i teatral Bitó Produccions. Iniciant el mateix 2013, un brillant recorregut amb el nom de Barts. Acabat el període de gestió i la pròrroga concertada, l´Ajuntament ha decidit fer-se´n càrrec amb el projecte de crear un bressol Musical.
CINEMA ARNAU
Edifici emblemàtic inaugurat com a teatre el 1903. Primeres projeccions cinematogràfiques el 1904, alternant amb el teatre. El 1910, es dedica exclusivament al teatre amb l´actuació d’artistes llegendàries com Raquel Meller, que va ser l´artista històrica del local, la Bella Dorita, La Goyita, Blanca Negri o Roberto Font. Canvi de nom, Folies Bergère, el 1915. Recuperació del nom original el 18 de setembre del 1930 i retorn al cinema amb instal·lació d´un equip Orpheo-Sincronic (de disc i banda) per ala projecció de films sonors. Tornen les sessions dobles, cinema i varietats, programació que continua fins el 1949, amb l´estrena de la comèdia arrevistada La Gilda del Paralelo. Els anys 50, 60 y 70, va ser cinema de pel·lícules de re-estrena, amb petites excepcions d´algunes pel.lícules de´estrena compartibdes amb el Cinema Edén (1953) o l´Alarcón (1956). La darrera pel.lícula que s´hi estrenà va ser El milagro del canto amb El Principe Gitano y Rafael Farina el 1972.
Reconversió en music-hall el 21 de setembre del 1982, amb notables estrenes de teatre, revista i music-hall. La gran estrella de l´Arnau d´aquesta nova etapa va ser Lita Claver-La Maña, que el va intentar reflotar al fer-se càrrec el 1992. Finalment l´any 2000 va tancar, necessitat d´urgents reformes. Futur incert, reivindicacions dels artistes (Salvem l´Arnau!), sospitosos compradors. Fins que finalment l´Ajuntament el va comprar el 2011.
Actualment esta esperant una rehabilitació que es posposa per falta de recursos econòmics. Un dels projectes més atractius seria el que es transformes en el Museu-Teatre del Paral·lel que permetés recordar la gran història que envolta aquesta avinguda tan lligada a la història de la ciutat.
El Teatre Arnau es l’únic teatre de Barcelona que conserva l´estructura intacta dels teatres de primer del segle passat.
CINEMA HORA
Situat al Paral·lel, 57, cantonada amb Lafont. Va ser inaugurat el 31 de desembre del 1941 com a cinema d´actualitats.
Aquesta primera etapa va durar poc temps i quan clogué es va veure contagiat pels cinemes del “Barrio Chino” i el seu públic i es va incorporar a la xarxa de locals “con largo historial de pulgas veteranas, ratones, meriendas a base de atún, pajilleras de plantilla y chavales que iban a aprender lo que es la vida”, segons descriu el reconegut escriptor poblesequí Francesc Gonzalez Ledesma.
Per la seva situació va ser un cinema poc recomanable per a segons quin tipus de públic, però excitant-per a qui s’interessava més pel que passava a les butaques que a la pantalla. El mes de juliol del 1972 desprès d´una continuada i mes que evident decadència va tancar. Tenia 531 localitats.
Actualment el xanflà ha guanyat presència amb l´Hotel Apolo.
CINERAMA TEATRE NOU
Situat al Paral·lel, 63, el Teatre Nou fou el 19 de juny de 1901, i fins el 1914 també s’hi va fer cine, sarsuela i varietats. El 23 de maig de 1922, s’inaugurà un nou edifici, obrint la seva millor etapa com a teatre. Després de la guerra civil, restà tancat, fins que el novembre de 1948, s’hi fa una reforma, com a sala només de cine.
El 1958 l’empresa CINESA hi feu unes importants obres de remodelació, per adaptar-lo al nou sistema de projecció anomenat Cinerama. Així, el 10 de desembre d’aquest any s’inaugurà la sala, amb el nom de Teatro Nuevo Cinerama, amb una capacitat d’entre 1000 i 1127 localitats, en funció del tipus de projecció. La nova pantalla tenia 22m d’amplada, 8m d’alçada i 5m de radi per a la curvatura.
Entre 1958 i 1966 totes les projeccions es feren amb el sistema Cinerama
Els primers programes de projecció estaven constituïts per una sèrie de grans documentals, de llarga durada, on la imatge i el so eren el centre de l’espectacle. En general, cada un tingué una durada de projecció molt superior a la resta de films a les altres sales de la ciutat; això també es devia al fet que no podien projectar-se en cap altra sala barcelonina, i que no tenien cicle en sales de reestrena.
Enumerem ara els primers programes:
10/12/1958, Esto es Cinerama, 115’ i es projecta durant 11 mesos.
11/11/1959, Cinerama Holiday, 119’, projectada 11 mesos.
7/10/1960, Las siete maravillas del mundo, 106’, projectada 15 mesos.
29/11/1961, En busca del paraíso, 120’, projectada durant 1 any.
21/11/1962, Aventuras en los mares del Sur, 120’, projectada durant 5 mesos.
A continuació, es projectaren dos films argumentals que incrementaren els èxits de públic de la sèrie documental: l’abril de 1963, La conquista del Oeste, film de 164’ de durada i 22 mesos en pantalla; i, el febrer de 1965, El maravilloso mundo de los hermanos Grimm, amb 135’ de durada, i projectada 11 mesos.
El nou sistema de projecció dinamitzà el món de l’espectacle cinematogràfic del Paral·lel durant gairebé dues dècades i això es va transmetre a la resta de locals d’espectacle i suposà una època d’esplendor notable, potser la darrera esplendor del Paral·lel del segle XX.
1966-1972: Projeccions alternades amb el sistema original i el d’un sol projector.
A partir de 1966, algunes projeccions es passaren a fer en sistema de projecció única. El sistema de tres projectors se sintetitzaven en un de sol que, a partir d’un format de 70mm, amb objectius especials donaven el resultat d’imatge de 105mm del sistema inicial. Així, es reduïen els costos de filmació, distribució i projecció del sistema original.
A més, el sistema de triple projecció, a mesura que les contínues projeccions anaven deteriorant les bovines de les pel·lícules, s’anaven evidenciant anomalies en les zones d’interjecció de les tres projeccions i en la sincronia, tant d’imatge com de so.
Les alternances d’un i altres sistemes foren les següents:
1966-67 Amb projector únic, tres films: La historia más grande jamás contada, La batalla de las Colinas del whisky i El fantástico mundo del Doctor Coppelius.
1967 En observar-se un descens en la permanència en cartellera, es tornà al sistema original el 14 de març de 1967, amb Aventura en el Atlántico. Després es presentaren dos films de projector únic: La noche del adiós i La última aventura.
El 16 de març de 1968, amb sistema de triple projecció, s’estrenà Aventura en Rusia, que durà 13 mesos en cartellera.
1969-70 Nou període de projeccions en suport únic: El magnifico Tony Carrera, Al este de Java i Las Leandras,
El 5 de maig de 1970, amb el sistema clàssic es reposà La conquista del Oeste amb 5 mesos en cartellera.
Posteriorment, amb projecció única, quatre pel·lícules: Lo que el viento se llevo, Los tres mosqueteros, La luz del fin del mundo i Los diez mandamientos.
A finals de 1972 es feren les darreres projeccions amb el sistema original de triple projecció, amb film on es recopilaven les millor seqüències dels films enregistrats amb el sistema inicial. Així, el 24 d’octubre de 1972 s’estrenà Lo major de Cinerama, que es projectà 3 mesos.
REGIO PALACE – VISTARAMA
Al Paral·lel, 50-52, on hi havia hagut el frontó Nuevo Mundo, fou un gran edifici construït exclusivament com a sala de projecció, molt espaiós, amb tota mena de luxes i molta llum natural, amb la façana exterior tota de vidre, amb capacitat per a 1600 espectadors.
Fou el buc insígnia del grup Balañà, enfront de l’altre exhibidor important que era CINESA i que tenia, entre d’altres, les tres sales barcelonines de Cinerama.
Es dedicà exclusivament a les projeccions de cinema durant tota la seva existència, des del 15 de maig de 1962 al 14 de desembre de 1997. Va patir un incendi el 5/2/1964 i es va reobrir el 29 de març següent.
El Regio Palace fou l’últim cinema del Paral·lel
EL SISTEMA CINERAMA
Antecedents: El cinema sempre ha volgut avançar, per tal de fer l’espectador cada cop més sensible a la realitat que se li posa al davant: des dels temps dels Lumière i Méliès (1895-96), el cinema sonor (1927 El cantant de Jazz), el cinema en color (1935-39 Allò que el vent s’endugué), el cinemascope (1953 La túnica sagrada) i la recerca constant del 3D.
El nom Cinerama és el resultat de la combinació de cinema i panorama.
Inventat per Fred Waller l’any 1932, el sistema Cinerama consistia en la filmació d’una pel·lícula amb tres càmeres sincronitzades i en la projecció d’aquesta filmació amb quatre projectors, tres dels quals projectaven la imatge en 35mm simultàniament en una pantalla amb forma d’arc circular (165º) i un que emetia el so.
A la pantalla de la sala hi havia tres projectors, situats amb la mateixa disposició que havien tingut les càmeres filmadores, i que projectaven la imatge corresponent a cada una de les tres pel·lícules, formant una imatge panoràmica, incrementant la grandària i la nitidesa de la pel·lícula. Pel que fa al projector del so, també gravat en un format 35 mm, tenia set pistes i era so estereofònic.
Aquesta innovació en el cinema va sorgir cap als anys cinquanta, als Estats Units, per tal de combatre la gran influència de la televisió, que havia esdevingut rival de la indústria fílmica.
LA TERRASSA DE LA CERVESERIA LA BOHEMIA (CINEMA D’ESTIU)
Situada a l´Avinguda del Paral·lel, 86, amb una reconeguda tradició, va començar a funcionar com a Cinema d´estiu el 1949 i fins el 31 d´agost del 1979. Funcionava els estius de la darrera setmana de maig a la darrera de setembre.
Les sessions estaven estructurades al voltant d´un llargmetratge amanit pel noticiari No-Do, el noticiari esportiu Imágenes i un curt còmic. S´iniciaven a les vuit del vespre, dedicades especialment al públic familiar i continuaven a les deu de la nit per a un públic majoritàriament adult. A la primera sessió es servien entrepans i begudes i a la darrera sessió a més sopars lleugers.
Tenia unes dues-centes taules rodones de marbre blanc amb potes de ferro i amb un aforament per a 800 persones.
El final el 31 d´agost del 1975, no va ser per manca de públic sinó per la venda d´una gran part de la finca a una entitat bancaria.
Cinema Parroquial de Santa Madrona
En el Centre Parroquial de Santa Madrona, situat al carrer Tapioles 10, tot just al costat de l’església del mateix nom sempre es van fer activitats pels veïns i veïnes del Poble-sec.
Tenim noticies de que en els anys 30 es feien activitats culturals i recreatives, on es van fundar entitats que van seguir el seu camí independent durant molts anys.
Una de les activitats culturals que portava més gent per la proximitat i el baix cost de l’entrada, no era altre que la projecció de pel·lícules.
Al entrar en el Centre Parroquial hi havia una barra de bar on el preus eren populars i en venien les consumicions que moltes vegades es feien dins de la sala de projeccions, el passi de dues pel·lícules antigues o de poca nomenada era la seva cartellera, es buscaven pel·lícules que el cost de reproducció fos baix.
El Centre Parroquial de Santa Madrona era un lloc de trobada, on acabada la sessió quedava una catifa de pipes i on es sortia i entrava quan es volia. Era una forma econòmica de veure cinema.
Amb la remodelació que es va produir a finals dels anys 80 va desaparèixer definitivament la projecció de pel·lícules, conservant el projector com element decoratiu a la sala principal que durant molts anys i en cap de setmana va oferir gran quantitat de pel·lícules al veïnat.
CINEMES DEL RAVAL.
Conegut popularment com el “Xinu” o el “Barrio Chino”, les sales van tenir un cert estil en els seus inicis, però desprès de la guerra civil es van anar contagiant de la degradació del barri fins a convertir-se segons l´escriptor Francisco Fernández Ledesma en “gloriosos ateneos del sexo”. A les sales coincidia un públic de classe humil, gent passavolant i les populars “pajilleras”, que ocupaven la part posterior de la sala. Qualsevol home sol a l´entrar rebia la pregunta de l´acomodador, “¿Quiere compañía?”. També la gent jove o qualsevol senyora havia d´anar en compte amb el rondadors de ma fluixa o tonta, que miraven de tocar i grapejar el que podien o es deixava. Això provocava freqüents crits i baralles en mig de la projecció.
El carrer Nou de la Rambla (abans Conde del Asalto), hi coincidien l´Eden (Carrer Nou, 12), de passat gloriós i que va intentar sens aconseguir-ho del tot, el contagi (1887 obertura com a music-hall, primers projeccions cinematogràfiques el 1909. Conversió en cinema el 1935, reobertura totalment reformat el 1973, tancament el 1985) i el Barcelona (1926-88, Nou, 26). Al carrer Sadurní-Robadors estava l´Argentina (1947-67).
Al carrer Sant Pau, 75, es trobava el Diana (1912-1978, l´any 1977 se´n va fer càrrec l´Assemblea de Treballadors de l´Espectacle amb masses tics anàrquics per tirar endavant.
Més allunyat d´aquest epicentre sòrdid I d´alguna manera resguardat teníem el Céntrico (1934-1985, carrer Peu de la Creu, 2, davant del Col.legi Milà i Fontanals).
No ens podem oblidar del Cinema Padró (1922-85, Salvat de la decrepitud amb unes reformes el 1977, va arribar a ser seu de la Filmoteca (1979-83) i en els seus darrers anys, 1983-85, en un desesperat intent de salvar la sala, cinema d´art i assaig
Per completar el panorama cal esmentar les sessions familiars de cap de setmana que els anys 80 i 90, s’organitzaven al Centre Parroquial del Carme, actual Teatre del Raval.
ELS CINEMES DE SANT ANTONI
Sant Antoni va acollir a una classe treballadora-mitjana que en arribar els anys 60 va anar accedint majoritàriament a la classe mitjana. Els cinemes es van anar distribuint estratègicament en diversos angles de la forma triangular del barri, captant prioritariament el públic de l´entorn. El cinema Mistral (1934-1962, Calabria, 38/Avinguda Mistral), va néixer amb un cert nivell, amb 1750 localitats. Desprès de la Guerra Civil es va transformar en un cinema de programació doble i sessió continua, molt atent als gustos dels veïns. Especialment destacades van ser les seves esplèndides sessions familiars de finals dels anys 50 i molt inicis dels 60, composades invariablement per una pel·lícula de Cantinflas i una altre del gros i el prim (Laurel i Hardy o Abbott i Costello) i un seguit de curts de Tom i Jerry, Pato Donald, Pájaro loco, Charlot, Buster Keaton o Kit Carson. Una hora de regal de l´exhibidor que el públic aplaudia entusiasmat a l´inici de cada curt. La nit del 1962 i per efecte de la gran nevada que va danyar irremeiablement el sostre, va tancar. L´edifici va ser derruït i es van construir vivendes. El 1966, el mateix lloc i de la ma de l´empresa Cinesa va néixer Cinema Waldorf amb força rebombori mediàtic, fins que el 1985 va ser reconvertit en multisales i el 2003 va realizar la seva darrera sessió. Ambdós cinemes per proximitat van atreure forces poblesequins.
A l´altre extrem del barri estava el Cinema Florida (1943, reconvertit com a Cinerama, el desembre del 1964. Convertit en multisales el 1988 i des del 20 i fins ara, Renoir–Florida). A inicis dels 60 la sala es va transformar en la principal del grup Cinesa que va instal·lar les seves oficines al mateix edifici. Uns carrers més amunt a la Gran Via, 544, estava l´Excelsior (1911, totalmente reformat el 1953 i fins el 1985 data del tancament), des dels inicis i fins el seu final va ser una sala de prestigi i pel·lícules d´estrena.
A l´altre part de la Gran vía, i ja a l´Esquera de l´Eixample, al 463, cantonada Villarroel, estaba el Cinema Rex, una sala més estreta de l´habitual (1940-reconvertit en sala d´art i assaig el 1967, i fins el 2010, ja dins l´empresa Balañá, mantenint-se amb una sola pantalla, donada l´impossible reconversió en multisales ja que el local no ho permetia. Tocant plaça Universitat, el 565, estava el sempre distingit cinema Dorado (1939-1994, reapertura aquell any com Club Doré i el 2006, com Aribau Club, fins el 2018). El cinema era propietat dels Balañá.
No podem deixar de mencionar el Cinema Rondas (1940-1967. Ronda de Sant Antoni, 36), abans Cinema Walkyria (1911-1940). El 1968, transformat en va passar a ser el Teatro Calderón, considerat el Teatro Nacional de Barcelona, fins el 1970. El 1978, Cinesa el va recuperar de nou com cinema Rondas i fins el 1990, que va passar a ser un Saló Recreatiu i en derrocat el 1991.
Aquest cinema conjuntament amb el Céntrico y l´Argentina, van ser els preferits de la infància i adolescència de l´escriptora Maruja Torres i també de Terenci Moix, que va estendre la seva àrea d’acció al Condal, Florida, Goya i Padró.
I seguint a les Rondes, prop la plaça Universitat, el cinema Goya (Joaquim Costa, 68, inaugurat com a teatre el 1916, reconversió en cinema el 1932, de nou teatre el 1986 fins el 2004, va estar a punt de desaparèixer, però de la ma de l´empresa Focus i completament reestructurat va ressorgir el 2008 en l’excel·lent teatre que podem gaudir avui).
Finalment l´Urgel Cinema (Urgell, 29), nascut el 1963 de nova planta amb tots els luxes i el major aforament de la ciutat, 1832 localitats. Va ser un dels grans projectes de Pere Balañá, preparat per a grans estrenes i espectaculars projeccions. El 2013 va haver de tancar.
ELS CINEMES DE SANTS
Els carrers de Creu Coberta (Cruz Cubierta), i la seva continuació carrer de Sants (Sans), van rivalitzar amb el Paral·lel en ser els carrers en els que hi ha més cinemes.
Començant des de la plaça Espanya, i al numero 22 de Creu Coberta es trobava el Cinema Arenas (1928-2015), el més emblemàtic del circuit de l´empresa Las Arenas, que es complementava amb el Gayarre (1910-80, Sants, 25) i a banda i banda però dins del barri, l´Albèniz (1939-65, Sant Jordi,13, darrera del Mercat), l´Alborada (1948-64, Galileu, 282-Les Corts) i el Vallespir (1834-64, Vallespir, 117). El circuit va afegir el Liceo (1914-1989, el 1979 reestructurat i sota la direcció del grup Balañá. Carrer de Sants, 96).
Un xic més amunt de Creu Coberta al 44,l carrer estava el Bohemio (1911, reestructurat el 1929-30 i fins el 1986. CC, 44), que feia parella amb el Galileo (1928-61. Galileu, 60 )
Continuant el carrer de Sants i ja entrant a Collblanc i a l´Hospitalet-Torrassa, estaven el Continental (1955-91, reobert el 1997 i fins el 2004. Collblanc, 3, cantonada a la fronterera Riera Blanca. Es conserva l´edifici però ara es un Bingo-Casino) i l´històric Alhambra (1931-87, Collblanc/ Llobregat), que va ser el pioner dels cinemes a l´Hospitalet, ja enderrocat i ara part del Parc de la Marquesa
A la carretera de la Bordeta, estava el cinema Miami (1962-76. Bordeta, 53. Per curt temps el darrer any Teatre Olimpia, abans de transformar-se en un edifici de vivendes).
El desembre del 1965, l´empresari Pere Balañá pare, que va morir aquell any y no va poder inaugurar-lo, va voler dotar al seu barri del cinema més modern i amb més aforament de Barcelona (1600 localitats), amb un disseny aerodinàmic. Així va néixer el Palacio-Palau-Balañá (Sant Antoni, 43). El 2002 va passar a ser multisales i el 2020 no va poder continuar.
Cal fer menció de les sessions familiars de cap de setmana del Centre Catòlic de Sants i les més puntuals del Centre Sant Medir .
La rocambolesca historia del Cinema Arenas. Nascut amb luxe el 1928, desprès de la guerra es va anar transformant en un cinema de programació doble i sessió continua Els anys 80, va iniciar un clara decadència culminada amb un incendi a principis dels 90. En aquesta dècada ja es va anar transformant en un lloc de discretes trobades per a homosexuals d´edat madura El 2003 va prendre l’èxplicit nom de Arenas Cine Gay, amb un cert renom internacional. Les pel·lícules eren una excusa i l´acció tenia lloc als passadissos, darrera la pantalla i als lavabos. Es va tancar l´entrada principal i es va habilitar la part del darrera, entrant discretament pel carrer Tarragona. Així mateix la sala es va reduir a 325 butaques. Finalment el 2015 va tancar portes i va ser enderrocat transformant-se en la prolongació piatonal del carrer Diputació.
Actualment hi han les 12 sales del Centre Comercial Les Arenes, inaugurades el i l´interessant proposta del Zumzeig Cinema Cooperativa (Béjar, 53). Nascut el 2012, com a Cinema Cooperatiu i Participatiu sense ànim de lucre, amb una programació multidisciplinar i en versió original, que comparteix protagonisme amb altres iniciatives culturals i socials. Especial atenció al cinema independent i d´autor.