Dimarts 11 de febrer, a les 19 hores, es presentarà al Col·legi de Periodistes de Catalunya (Rambla Catalunya 10, Barcelona) la novel·la Dulce de membrillo, del periodista Joan Busquet Duran. L’acte consistirà en una conversa de l’autor amb el periodista Andreu Farràs.
Dulce de Membrillo és un relat de ficció sobre els anys de plom que van precedir la transició de la dictadura a la democràcia, vistos amb els ulls d’un personatge que arrossega la ferida primària d’una infància marcada pel desamor i l’abandonament i pel dolor causat per les arbitrarietats i els abusos que va patir en un internat de l’Església.
***
El martes 11 de febrero, a las 19 horas, se presentará en el Colegio de Periodistas de Cataluña (Rambla Catalunya 10, Barcelona) la novela Dulce de membrillo, del periodista Joan Busquet Duran. El acto consistirá en una conversación del autor de la obra con el periodista Andreu Farràs.
Dulce de membrillo es un relato de ficción sobre los años de plomo que precedieron a la transición de la dictadura a la democracia, vistos con los ojos de un personaje que arrastra la herida primaria de una infancia marcada por el desamor y el abandono y por el dolor causado por las arbitrariedades y los abusos que sufrió en un internado de la Iglesia.
He acabat de llegir aquest excel·lent llibre del Joan Busquet gairebé coincidint amb la projecció al Cinema Catalunya de Terrassa del documental «60-70: lluites, repressió i memòria (quan Terrassa era ‘la Roja’)». En aquesta pel·lícula, mitjançant un muntatge fotogràfic, de vídeos i d’entrevistes, alguns personatges protagonistes de l’oposició clandestina a la dictadura expressen les seves experiències i interpel·len la joventut per tal de posar en evidència què significa viure sense llibertat. Doncs, precisament, la principal força de l’oposició, com és sabut, va el PSUC, un cap visible destacat del qual, i també protagonista, justament, en va ser l’autor de “Dulce de membrillo”.
Al cap de poc d’haver començat a llegir el llibre, de seguida se’m van anar esvaint les vacil·lacions sobre el perquè l’autor no havia emprat la seva llengua materna per a redactar-lo. Ho vaig entendre i a més em va satisfer, sobretot, i primerament, per haver reprès, llegint-lo, les lliçons magistrals que el Joan sempre m’havia impartit implícitament fent la seva feina; i segonament per a prosseguir la lectura en castellà, bastant oblidada per mi. Aquesta extraordinària riquesa lèxica en la prosa del Joan m’ha satisfet a bastament, i entenc que podria ser un dels motius pels quals ha fet servir aquesta llengua. Segurament n’hi deu haver algun altre.
Finalment, vull expressar de forma enèrgica que em considero, com sempre, una persona que anhela una societat més justa, igualitària, no discriminatòria, no excloent. Crec que d’això se’n pot dir ser d’esquerres. No crec que els catalans siguem superiors a ningú. Potser una mica diferents, però en general hem estat un poble solidari i hospitalari. No totes les nacions poden dir el mateix. Sé que en aquest país hi ha catalanistes supremacistes. Però segur que tants o menys que en el país veí, o en altres. Jo no recordo haver dit mai a ningú xarnego, però a mi sí que em deien que parlés en castellà, i se’n fotien del meu accent matern. Tanmateix d’això evidentment que no en tinc cap mena de ressentiment. Érem en ple franquisme. També m’agradaria no haver de ser ni nacionalista ni independentista perquè no calgués lluitar per la llibertat col·lectiva ni pel dret a l’autodeterminació.
Finalment, recomano fermament a tothom la lectura d’aquest llibre, sobretot als que vam patir l’excés d’autoritarisme en tots els àmbits.
Josep Ferré Grau