JOIES DESCONEGUDES: CANTANTS DE TALENT QUE NO SÓN GAIRE CONEGUTS AVUI DIA
La sessió del Club de l’òpera del 9 de febrer passat va estar dedicada a una sèrie de tenors i sopranos que, per diverses raons, no han tingut en el seu temps el reconeixement que es mereixien, o encara que si el van obtenir, amb el pas del temps no han entrat a formar part del selecte grup dels mites de l’òpera junt a col·legues com Caruso, Gigli, Callas, Tebaldi o Corelli, per parlar només que de sopranos i tenors.
En la sessió vàrem veure alguns motius per que passi això.
El primer exemple va ser la soprano barcelonina Avelina Carrera (1871-1939). Ben jove va debutar al Liceu de Barcelona i va fer una carrera internacional de molt de mèrit a finals del segle XIX i principis del XX. El seu repertori era molt divers i comprenia des de Verdi a Wagner i la , en aquell moment, moderna òpera verista.
El seu punt culminant va arribar el 1896 quan, per decisió del compositor Umberto Giordano, va ser la primera Maddalena de la seva òpera Andrea Chénier. Però probablement avui en dia pocs aficionats a l’òpera, fins i tot els barcelonins, saben d’aquesta soprano. Aquesta pèrdua de la memòria artística que caracteritza el nostre país és el primer motiu per l’oblit de notables cantants com és el cas. De ben segur que una cantant de la seva categoria seria molt més recordada a França, Itàlia o Alemanya de haver tingut alguna d’aquestes nacionalitats.
Dissortadament Avelina Carrera no va enregistrar ni tan sols la conegudíssima aria “La mamma morta” de l’Andrea Chénier, i per això la vàrem escoltar en una altra òpera verista com és Adriana Lecouvreur : https://www.youtube.com/watch?v=AJjunuegOVQ
De vegades els mèrits d’un cantant no són suficients per ser recordat per la “mala sort” de ser coetani de col·legues d’un nivell superior, més mediàtics o amb més discos enregistrats, que tot ajuda. Aquest és el cas del tenor italià Gianni Raimondi (1923 – 2008) que va haver de competir amb tenors com Corelli, Bergonzi o Di Stefano. Malgrat això la seva carrera va ser molt exitosa especialment en les dècades dels cinquanta i seixanta del segle passat. Només cal dir que va ser el parella artística habitual de Maria Callas en multitud d’obres i teatres.
L’any 1993 vaig tenir l’oportunitat d’escoltar-lo en directe al Saló de Cant de l’Ajuntament de Barcelona amb motiu del pregó del concurs Viñas d’aquell any. Va interpretar dues cançons napolitanes i malgrat els seus setanta anys encara va sonar un color de viu brillant i l’estil expansiu que l’havia caracteritzat. El vàrem escoltar en l’ària del primer acte de la Bohème al costat d’una joveníssima Mirella Freni: https://www.youtube.com/watch?v=R7zEL5t0Yso
Un cas similar és el del també tenor italià Salvatore Fisichella (1943) que va veure enfosquida la seva carrera pels omnipresents “tres tenors” que van acaparar mediàticament i discogràfica les dècades finals del segle XX. La qualitat de Salvatore Fisichela no desmereix en absolut a la de Pavarotti, Carreras o Domingo i no és comprensible que fos poc conegut fora d’Itàlia o que els seus enregistraments d’estudi siguin inexistents. Com a mostra el dificilíssim fragment de Guillem Tell de Rossini en el que mostra una tècnica vocal i una brillantor en l’agut que ja haguessin desitjat alguns dels seus col·legues: https://www.youtube.com/watch?v=4B7UpZNoxjg
De vegades la salut juga males passades, i en la sessió vàrem destacar dos artistes que van veure frenada i truncada la seva carrera per raons greus de salut. El primer d’ells és el tenor Aragonés Bernabé Martí (1928) que a més va veure eclipsada la seva carrera per la de la seva a esposa, ni més ni menys que Montserrat Caballé. En pocs anys de carrera fins la seva retirada dels escenaris l’any 1972 (amb poc més quaranta anys) Bernabé Martí va ser un tenor amb una veu “líric spinto” brillant, amb algunes limitacions tècniques i un estil de cant “ a l’antiga” però que sens dubte hauria pogut desenvolupar una carrar més important. El vàrem escoltar en l’escena de sortida del primer acte de la Marina: https://www.youtube.com/watch?v=u21yTexgv6Y
El segon cas que vàrem recordar va ser de la soprano gallega Ángeles Gulín (1939 -2002). El seu cas va ser més dramàtic, doncs finalment la malaltia va acabar amb la seva carrera però també amb la seva vida a una edat encara jove. La soprano Ángeles Blancas, filla seva, continua la nissaga d’artistes.
Al Liceu dels anys setanta dels segle passat vàrem poder escoltar la seva veu torrencial, amb aguts algunes vegades una mica cridats, però defensant brillantment un repertori de soprano dramàtica gens fàcil. Com a mostra la coneguda ària “Suicidio” de la protagonista de l’òpera La Gioconda” en un enregistrament en vídeo del mateix Liceu: https://www.youtube.com/watch?v=IIEi0Xa9NkQ
I hem deixat pel final a dos sopranos, una italiana Anitta Cerquetti (1931 – 2014) i alemanya la segona : Anja Silja (1940).
Anitta Cerquetti és un dels misteris més grans de l’òpera de la segona meitat del segle XX. La seva veu, preciosa de timbre, de gran volum però amb facilitat per “apianar” les frases, amb un registre agut notable, junt a una línia de cant molt curosa, li auguraven un lloc de privilegi en el repertori de soprano dramàtica de l’òpera italiana, però després d’una dècada de carrera fulgurant i d’èxits clamorosos decideix retirar-se dels escenaris abans de complir els trenta anys. S’han donat moltes explicacions a la seva decisió, des del seu matrimoni i maternitat, a un prematur declivi vocal. Pel que fa a la segona raó recordo comentaris del meu pare gran aficionat i que l’ havia escoltat al Liceu en dues ocasions en Aida i Norma que confirmaven una certa fatiga vocal en la darrera temporada. Ella mateixa en alguna entrevista que pot trobar-se a Youtube confirma moments d’estrès vocal, però no sembla que es produís un decadència vocal irreparable.
El cert és que va rebutjat els oferiments per retornar als escenaris i ens hem de confirmar en sentir-la en les gravacions en directe que recullen bona part del seu repertori (en estudi només va arribar a enregistrar una Gioconda i un disc recital d’àries). A la sessió la vàrem ecoltar en l’ària de Guillem Tell, més aviat per soprano lírica, per constatar la seva línia de cant i la seva tècnica en la “mezza voce” : https://www.youtube.com/watch?v=9ZcgB0Lw71o
Tanquem aquest recull amb amb Anja Silja, soprano alemanya i especialitzada en el repertori alemany, especialment Wagner i Strauss. Anja Silja era una artista que va canviar la concepció teatral i interpretativa dels seus personatges. És probable que en els països germànics tingui preservat el record que li correspon, no tant a casa nostra (i malgrat que fins fa no gaire se l’ha vist en papers de caràcter al Liceu).
A la sessió vàrem recordar l’impacte de la seva Salomé de finals dels any seixanta, interpretada per una noia de vint i set anys que es movia per l’escenari com un felí i amb una càrrega eròtica que en aquella època era inusual a l’òpera. Dissortadament no he trobat imatges de la seva Salomé, però en una escena de la wagneriana Die Walküre, tot i les diferencies abismals dels dos personatges, vàrem poder intuir el que significava Anja Silja dalt d’un escenari: https://www.youtube.com/watch?v=ZRQoVnO2m8w&list=PLjHtN-_NP8c1AzJ02l3I9WcQU16f9FfGm
Lluís Casado
Be the first to comment